Sant Julià

      
Passejar carrer avall, camp de futbol enllà, vorejant La boca del llop, avall entre tanques d’arbusts que emmanillen torres i xalets, i totes les pàtines invisibles que fan que el diumenge sigui diumenge. Canten alguns ocells rere una gran torre burgesa vinguda a menys. Una catifa de fulles de plataner desdibuixen el meu atzar damunt el paviment acanalat de la vorera. Potser la solitud té a veure amb l’acompliment de la inconsolabilitat, potser és una forma de religió. És realment aquest el meu paisatge? Com podria respondre a això? L’esforç de vestir un buit ja de per si artificiós com un desig que no s’acaba mai d’acomplir i que permet seguir existint. Horitzons radioactius, diria -a lo Delillo-. Respiro. Penso en l’escriptura. En que cal remetre a la vida sigui el que sigui que vulgui dir això (al capdavall, tot això es soluciona amb el discurs de torn que hi vesteixis). Sento un avió al lluny, el moviment d’algun ocell damunt els pollancres.  També un vent suau. La carretera en baixada. El sol declina i  entre colors ocres i ataronjats fa patent el decorat de tanta urbanització residencial. Una nena amb un monopatí, Houllebecq a les mans, pensar en Andreu Vidal, en allò de "El futur és un déu pervers, que jo no ador", voler escriure un gran llibre, o un bon llibre, o  almenys un llibre decent, o que no sigui del tot dolent, o com a mínim... Potser també l’ambició indica una manca de sentit.  Què en pensaria un extraterreste de tot això? Hi ha de fet alguna cosa a pensar? I d'aquí mil anys? Quin sentit té la capacitat de pensar més enllà de nosaltres? Per exemple: perquè estem vius? És la consciència de la mort el què ens travessa com una gran inèrcia que no és sinó la memòria de l’univers, els òrgans encara creixents,  unicel·lulars d’un univers que s’assembla bastant a una broma infinita del gran demiurg filla de puta, entre nebuloses i meteorits, subscrit als plecs del col·losal cony en forma de  matriuska? Un home passa corrent pel meu costat, a la dreta em queda el col·legi de la infància, que té un rotllo internat anglès. Una paperera a l’esquerra, flaire de xemeneies que s’estrenen -gairebé  diria que brillen-, alguna remor de cotxe de fons, un lladruc, silenci. Dues bicis, un senyal de “cediu el pas”.  Hauria de fer fotos, però fa dies que me n’he oblidat.  Avanço. Un home de cabells blancs -un pintor, aquí ens coneixem tots- rega el jardí. Al costat, persianes tancades, una piscina de fulles caduques, morta fins l’any que ve. Surt la lluna minvant entre cables elèctrics, ara el crepuscle brilla amb la plenitud del moribund que reviu instants abans de traspassar. Torres  antigues i modernes, totes amb jardí, és clar, finestrals miralls, tallagespes aparcats com juguets, un pare i un fill jugant a pilota. –Papa, que no podré sol. -Mama... (pica de mans). Un Mercedes s’atura al meu costat. S’encenen els fanals i penso en les atmosferes d’Eliot, en què coi faria Goldsworthy en un paisatge com aquest. Zones ajardinades amb algun arbre irrisori, zona pija de programàtiques cases unifamiliars, contenidors aparcats en bateria i un banc nascut com un polígon industrial, solitari en una zona elevada, orientat a contemplar la posta de la urbanització de la Font d’en Titus. Amb un antic dipòsit d’aigua i un home que atura el cotxe i llança la brossa. Tot això ha de ser la metàfora d'alguna cosa, em dic. Més lladrucs, res s’acaba, tampoc el silenci, arreu les metàfores fan patent la sonsònia enmig de la impossibilitat que possibilita - per dir-ho d'alguna manera- la poètica de les coses.  Els peus, morse claqué, segueixen dialogant amb l'asfalt, més cables elèctrics com un pentagrama de tot allò que calla penjant de pals de fusta i petites torretes metàl·liques que de tan ínfimes ningú es molesta a reparar, alguns arbres dispersos com dorments animals de companyia, d'altres arbrant-se en forma de “tiraxines”. Tot això sóc jo? Ara els cotxes amb els llums oberts, la flaira del camp païnt el sol, les cames com un circuit tancat. Els records tan materials com l’aire tènue del boix que m’amara les narius. Idees, on sou? El rovell de la barana, sempre el rovell, de la mena que sigui,  rastres de llaunes a un descampat, les herbes mortes agombolant el traç del camí, l'etcètera. I en definitiva, no tenir gran cosa a dir com el tret -probablement- més distintiu del nostre temps.