Autoajuda

       

Autoajuda? La por no és el pes, sinó deixar-lo. Deixar-lo? Deixar-lo és  la por. Però la por no és el pes, sinó deixar-lo. S’intueix nuesa, i potser  l’eden és al tròpic i sempre hi fa estiu. O potser el fred et portarà el pèl al pit i a matar la bèstia en busca de carn i pells. Allò que et fa pànic en el cos s’engendra poema. Ofec, tremolor, paràlisi, suor, esquinçaments, contractures, somriures com càncers, mareig, caparres, danys ocults. I bé, el joc de les importàncies resulta un monòleg interessant. L'excusa és una paraula aigua. I bé, on queda l’altre en tot això, les opinions, el què diran, el voler-ho fer bé fins a aquell complaure masoquista? Pensem-hi, va! O, justament, no cal pensar-hi? Algo en treus, o algú en treu algo. Que no t’enganyin amb ideals, la revolució és personal i intransferible. De la resta, no cal parlar-ne. O no caldria. O no hauria. Però escriure. Perdre el temps, amagar-lo, matar-lo matant-se. Blanc. Blanc negre (la picada d'ullet es meva). Escriure sense acabar de saber si escriure és cura o malaltia, com quan vas i li preguntes al mar alguna interrogació fonda que et corprèn. "Llibertat, ja en tinc prou amb la por jo!", vociferaria probablement un pobre diable lliure, vull dir el mar si pogués parlar o nosaltres traduir el seu posar música a l'incessant trencar de les ones. Fota't fota't, et diu, i clar tu marxes barrut i llençant pedres o en plan oooh el mar que bonic i, clar, casi mai comprens que t'està donant un consell de collons, dur però de collons, perquè, senyors, això revela una altra gran llei. que tots som ionquis, ionquis de lo nostre. Doncs, com deia, el mar diria algo així sobre la llibertat. Perquè, tinguem-ho clar, la llibertat també va de classes. Però bé, ara no cal pas entrar-hi. Escriure. Deia escriure com a encaix, l'encaix del desencaix o l'encaix o el que sigui, però encaix. O buscar-se un grup, però ho proves tot (tria la teva aventura) i res, però un grup, no sé, un grup del tipus:


Hipsters y beatnicks comparten las siguientes características: marihuana, jazz, no mucho dinero, y un sentido común de que la sociedad es la cárcel del sistema nervioso.

Norman Mailer, El negro blanco

Però sempre: por o jo, jo o por. Sempre, com deia, llavors, sigui el que sigui, sempre, alguna cosa fonda que et corprèn. I bé, podria ser que tot fos al revés del que acabo de dir. Jo què sé. Arribar sempre tard al vers aquell de JJCG que diu: "Tots duem desesperació a l'interior: improvisa". Ara! No, però ara ja no és ara sinó... ara! tampoc, tampo... ara, ara, ara!! I et... ara! I etcètera. O això que m'acaba de venir tot repassant-me:

Aquell voler-se fondre i la por, 
la por aquella que et fa dir: fota'm la punyalada ja i acabem, 
sisplau.

El fracàs, quan el dia s’acaba, sempre em resulta més digerible. Sí, sóc un robot. Millor dit, un cyborg. I no, no sé, i estic cansat però fa sol, ha passat l’equador del dia i tinc coses a fer. Així que no sé, i en fi. Però hi ha lo altre, també, allò de tot això dit d'altra manera. Dit d’altra manera: menys gravetat i més catxondeo collons, que em dic en boca de la segona birra, camí de la tercera. Autoajuda?


I avui, tot i que fa sol, i que l'aniré a buscar, només veig un TOT fet mar i un UN fet vaixell, un mar en el que no hi ha prou horitzó per a tant de vaixell, un vaixell, però no, un moment, un vaixell? Noo!! No és un vaixell sinó una illa, una illa en forma de vaixell amb proa i popa en forma de:

POR