Passa

 

Mira, no sé què em dius ni què et penses, però mira, amb tot el que he somiat ja hauria d’estar mort o curat, m’entens? Que si campals batalles dialèctiques amb la tieta sobre la mama, fins al punt d’arribar a una catarsi de mareig difícil d’explicar, o trobar-te Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superelegants encara més borratxos i dormint la mona i parar-te, per allò de que és el teu somni i perquè estàs en plena guerra mundial i ets un espia, o contraespia, això sempre és complicat, a una ciutat que seria una barreja entre la Berlín monumental de l’època i el Madison Square en blanc i negre, tu vas per la nit accelerat perquè el somni és accelerat i toca anar a fer unes copes i et trobes Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superelegants encara més borratxos i dormint la mona i parar-te, perquè tu estàs allà, passes per allà i això ve ha de voler dir alguna cosa, així que et pares i li dius al teu/teva acompanyant: guaita, però si és en Hilter, i acostar-t’hi i mesurar la seva cara amb la teva sabata i fotre-li puntades de peu als pòmuls i als ulls i a la mandíbula, amb tota la força de que sóc capaç i veure com es va desfigurant, allà, Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis superborratxos dormint la mona i jo que li foto d’hòsties i, aquí vindria lo curiós, allò que em faria una persona diguem-ne complexa, a cada hòstia veure la cara d’un home indefens i adormit al que li estàs desfigurant el rostre i llavors sentir-te malament, fotudament malament, i aleshores, quan em trobo Hitler borratxo a un banc del carrer amb quatre superamics supernazis encara més borratxos i dormint la mona i li foto d’hòsties i em sento fotudament malament, em dic que això ve a de voler dir alguna cosa perquè estic somiant i l'inconscient -o qui sigui- em deu voler dir alguna cosa, així que potser resulta que no tinc fusta de botxí ni justicier així que agafo els trastets i l'acompanyant i em perdo per un carrer fosc fet un poema i amb les mans a la butxaca cap a una realitat subalterna del somni que es vindria a resumir en una trobada posterior d'armes, soldats, espies i pol·lítics, just acabada la guerra, on hi ha present, ara ja en color, tot allò de no estar tan clar qui és qui, bons i dolents, però toca decidir, toca decidir i si no ho fas tu ho farà un altre és clar, i jo que em veig allà al mig esperant que decideixin no sé quins càstigs quan, de sobte, apareix la meva falta de fusta disposada a salvar-me, la meva falta de fusta per tot allò que veig em convida a  sortir a fora on hi ha un carreró sense asfaltar, el típic carreró sense asfaltar de poble i en perill d'extinció, la meva falta de fusta m'acompanya, deia, i la meva falta de fusta se’m deu haver posat a l’ull perquè alguna cosa a l’ull em pica, algun insecte, alguna lleganya, no ho sé però collons d’ull com pica!, però com us deia, recapitulem, entro a la realitat subalterna del somni, acabada la guerra, i surt d’una sala a un carreró sense asfaltar com els que ja no hi ha, per posar-me a plorar, posar-me a plorar desconsoladament per tots els homes del món mundial, per la CONDICIÓ HUMANA en majúscules i la seva desgraciada i tanmateix comprensible i tràgico-còmica naturalesa de matar-se uns als altres, ploro a raig, a riu, a vinga llamps i trons, no sé si em compreneu, o sigui jo, em llanço al terra perquè tan de plor em desestabilitza el cos i vinga plors i gemecs i, en acabat, després de tanta història, al final, només sé que sento un alleujament brutal, m’entens oi? Perquè els somnis van d’això, van d'això i més coses i de fet van del que tu vulguis si vols però no curen ni maten, saps? els somnis ni curen ni maten, i qui no té feina el gat pentina li diria a en Jacobo Siruela, no sé si m’entens. Perquè quan s’acaba comença una altra cosa i així tota l’estona, no ens curem ni morim mai, nosaltres, no sé si em segueixes, mort tu, morta la memòria, morta la mort, no sé si m’entens, perquè jo ja m’entenc però, clar, costa explicar-ho així caldrà posar-hi els cinc sentits; els somnis no curen ni maten. Veus coses, sents coses, però la pedra del camí segueix allà, i llavors ve la fòrmula magistral matematico-misticogurú de torn, que diu: la pedra, la pedra ets tu. I és per això que no ens curem ni morim mai, saps? La pedra és el camí i la sang que et raja de la cara quan tu dorms la mona en un banc i ve un cabró i comença a destrossar-te la cara a cosses, o com quan el típic dia de neu i sense escola surts al carrer sense asfaltar dels que ja no queden a llençar-te boles de neu i et trobes amb un fill de puta que a decidit obrir-te el cap amb un bon roc estratègicament cobert amb neu, o com quan l'amic del fill de puta, per fer-se sentir, decideix tocar timbres estampant boles de neu contra els mateixos i deixar que sonin fins que es cremin, no sé si em seguiu la poètica.  Bé, en qualsevol cas, ni ens curem ni morim mai, i la pedra és el camí,  la pedra és la vela als ulls com un mapa, perquè la pedra és el camí i el vent et surt de la boca així que ja pots començar a bufar, guapo, que els somnis ni curen ni maten. Un dia et llevaràs i decidiràs, he dit decidiràs, te n'adones, eh, eh?, decidiràs que ja no et despertes sinó que passes d’un somni a un altre i que aquella/aquesta guerra és la teva i et construiràs un bazuca mental o experimental i començaràs a disparar a la gent del carrer: cabrons filisteus bufagaites i pentinadors del vent!! Aquí teniu la vostra mort i la meva curació!! I et veuràs des de fora com un d’aquests errants que et trobes pels túnels del Metro fent-se la pel·lícula de la seva al·lucinació particular i intransferible que els hi vessa de l'envàs, i després et veuràs com un venedor de diaris al quiosc del carrer del costat del teu bar de torn, a continuació com un passejador de gossos però que en el fons es creu artista i s’ha tatuat al front i a la butxaca allò de que és de mediocres creure en un mateix, per finalment esdevenir el vent que passeja per l’autopista del buit entre les coses que es fan i desfan en aquest món de mones i somnis que ni curen ni maten, sinó que només parlen i callen de fantasmes i desitjos que en el fons es repeteixen en forma de nòvies i ex-nòvies, catarsis i guerres mundials, orgies vàries i viatges a l’espai sideral i, en definitiva, de la vida mateixa, de fet, parlen més de la vida mateixa que la pròpia vida, no sé si m’entens, però tan li fa perquè ara ja és igual perquè tot resulta ser un gran somni que va passant de nivell i de pantalla a punt d’explotar cap a una altra banda que tot es transforma i tu, o jo, tan li fa, tu o jo es desperta irat i avorrit, sense feina en discòrdia i amb pretensions artístiques, així que es posa a escriure coses com aquestes tot esperant que arribi el moment d’explotar i trobar-se al metro, o al quiosc, o passejant gossos, o al vent pels passadissos de les coses quan, de sobte de revolada així pam pam pam, alguna cosa entri pel nas o els ulls i llavors jo o tu o el tan li fa, miri el voltant amb els ulls encortinats i el fruit madur, i senti que ja ve, que alguna cosa s’apropa, que ja està aquí, el després de l’abans potser, que ja ha arribat, ja està aquí, alguna cosa dins seu a punt de rebentar.