Missa

  

Incomprensió de la pròpia ànima enteranyinada que fa por malgrat la bona fe. Silencis com xerracs, gestos tibats amb sopar i sense, gravetat desmesurada que fa que el gra es faci muntanya excavant fins a l’altra banda de la terra, amor a canvi de ser un altre, la idea, l’impossible que tufa a aires provincians d’aparentar i pretensions de malfollada encobertes amb obsessió per la feina i el control. Filles i mares, ja se sap que en Franco en té la culpa, que titllen d’amor la pròpia mancança, d’abraçades que escanyen i aïllen i mutilen que treuen a passejar quan la seva tranquil·litat histèrica indica. Tots els “i sí” “però” “cuidado” “vols dir’”possibles. Servitud exagerada i extrema, respirar és gratis a canvi de que ho facis amb la seva boca. Veus tots això d’aquí fora? Es l’ofec. No et preocupis, ho tindràs tot a mà a canvi de que siguis la meva “enfermetat”, perquè jo ho faig tot per tu, ho entens? Això ha de quedar molt clar. Perquè com hi ha el blanc i el negre i sóc jo i tu seràs el meu ying i el meu yang, caldrà que siguis l’invàlid puntet petit que va d’una banda a l’altra a través de la trampa perfecta en barco mercante d’arrossegament que, per desgast, calla. O crida i vinga llamps i tromps i cops de porta i llàgrimes a popa i a estribor. Tan li fa, al capdavall calla. Perquè no és la pressió del gas, sinó l’envàs que apreta i se les empesca perquè l’averia sigui del que el subministra, car l’envàs he de tenir forma d’embut i no de gas a l’aire del temps. Tot riu que va sec és una ferida. Llavors alces el vol i veus que és un desert i que no hi han rius sinó fonts i que com n’hem d’aprendre de les plantes, el ying i el yang de les plantes i les seves arrels i les seves fulles. Passa que el desert és molt desert per més que sigui a cal monegros, que ja n'hi ha prou pel mal d'esquena, que el puzzle ha d’encaixar així que vinga núvols i més núvols i a esperar que la tròfica no s’espatlli. Incomprensió deia, i bona fe, heus aquí la batalla perduda, donar la raó, traficar solitud que intercanvies amb l’escapçador de mans i llengua i així poder excavar ben fondo fins el gra de sorra fet muntanya a l’altra banda d’alguna banda ja no se sap ben bé on, però sort del ying i el yang, aquests puntets que sempre et recorden el teu lloc entre el desert, de sorra o aigua, i repeteix això i coses com ja ho tinc ja ho tinc ja ho tinc a vint revolucions per segon coses com incomprensió de la pròpia ànima enteranyinada que fa por malgrat la bona fe, i una norma d’or: glopeja, però sobretot escup escup escup!