Ens queda el
gest de la incúria repetida
pel misteri
de les coses que, lluny, rellueixen
com una boca
afamada d’ocellet,
com un pòsit
d’ombra al passar,
que és per l’ombra
que sabem.
Per la llum cega del migdia, l’escletxa
del mirall
que et cus la boca, de nafra i goig.
Cau i crida:
En horitzons
d’escuma, el mar escombra
l’estora on
l’impossible es dóna a existir.
A la terrassa,
cervesa, mirades. I un cos
que ja no és
carn sinó tota la resta, esqueixada.
Ens queda la
ignorància de saber
el propi
lloc entre les coses, recer al ras.
I una platja
pel que ve, veu, i viu
pel que ve, veu, i viu
com un gra
de sorra n’acompanya a un altre.
De tarda, a l'aigua, l'espai de la set regala.
Davallant per mirades d’escull,
la crida en
vaivé:
entendre teixeix les coses del tamany més propi,
la goita que
ja esbocina; de l’escletxa n’insufla alè.
Com un
globus. El nostre sol. El nostre Déu.
En resta sal, la fibla
d'allò que no ens pertany.
De les narius, el finestral. I tot
que s’escola
pel polsim del crepuscle.
Feta corrent d'aire, el flaire que l'amara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada