los sentidos de ese olor
que no sabe despegarse de la tierra
EUGENIO MONTALE
opc A
Alguna cosa voleia
per la flaire ancestral de l'arbre,
trenat encenalls i paper
en la remor industrial dels pares.
Un cel d’humus t’espera.
Que esperi.
De la branca al fruit, gestant-se al nus,
genolls d’una patria somniada.
Roman als nervis, el teu mar de saba,
voleia entre dernes
d'allò que fuig salat i arrela talp.
Alguna cosa. Un traç. Un vol.
No esperis res.
opc B
Voleia per la flaire ancestral d’arbre,
encenalls i paper es trenen
en la remor industrial dels pares.
No esperis res.
Si de cas, que l'ombra que vols que et salvi
s'assembli als somnis.
De la branca al fruit, gestant-se al nus,
genolls d’una pàtria somniada.
Alguna cosa que roman al nervi,
el teu mar, dernes de pell fina com l’espill,
allò que fuig salat i arrela talp.
Voleia alguna cosa. De dalt o de baix
és un traç amb vestit de rei, un vol
l’espectacle del qual s’assembla a dormir.
No et giris. No intentis res.
Allà on el cant balla i no pot ser sentit
la incomprensió ve sense nom.
Un cel d’humus t’espera.
Que esperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada