fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos
DYLAN THOMAS
De la fulla que tremola alguna cosa en voleia
per la
flaire ancestral de l’arbre.
Encenalls i
paper es trenen
en la remor
industrial dels pares,
si miressin.
Un cel
d’humus t’espera.
Que esperi.
De la branca
al fruit,
gestant-se
al nus com una boca,
genolls d’una
pàtria somniada.
Romans als
nervis, el teu mar de saba,
rés de la
broma escampant la llàgrima
que no sap
on jaure
i voleia,
gebrant-se als
llavis,
entre dernes
d’allò que fuig salat
per allà on arrela
el talp,
si miressin.
Alguna cosa.
Potser el traç sacsejant d’un vol.
Potser el traç sacsejant d’un vol.
No esperis
res.
De la fulla
que tremola en diran el vent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada