DjangoDjangoDjangoDjangoDjango

      

Veus? Tot plegat, una expressió de tu. Un de deu mil, o cent, o dos-cents mil. Tan li fa. Django. Oh sang de lluna plena que cavalques el santíssim conte que ens fa ser la nostra pròpia pel·lícula. Django atòmic, la cicatriu com un camí cap a casa amb Calexico de fons i mortalla inventa cels. Som l’heroi dins el nostre cap i per això mirem els ocells i somriem mentre els nervis contemplen les branques i també somriuen. Però ell no, el seu cap és el món sencer. Django. I la solitud de la mortalla amb la que inventa cels resulta ser l’ombra guardada dins les bales i, més ràpid que l’ombra encara, la llàgrima que no cau i vessa igual rebentant els canals de dins, expandint-se com una droga. Django. El batre de les pestanyes deixa entreveure, a les conques, planetes. La pols es barreja amb els pantone, l’estil amb l’ocurrència i el fatalisme grotesc, el cafè amb els nervis per allà on l’esquena perd el nom i el romanticisme entén que algunes perversions no són sinó la seva perfecte sublimació. A fora plou i el davallar de les gotes il·luminades pel fanal resulta ser una càmera lenta com qui dibuixa damunt el baf del mirall i dibuixa tant i tant que hi acaba per aparèixer. Deu mil càmeres lentes, o cent, o dues-centes mil. Tan li fa. Davallar. Django. Oh saviesa de la pedra del camí mudant-se dins de la sabata, oh lirisme heurant-se com una columna del colós de marussi, és això el què em volies dir? Que la felicitat no ve mai sola? Oh ulls negres que retornen allò que la nit t’ha xuclat durant anys, que et fan exagerar fins el punt de fer bo allò de que la mentida és el finestral de la veritat. Oh l’ingenu, o l’estranger, oh les faltes d’ortografia, oh Django. Quan t’arriba, la felicitat és no pensar-hi  massa i viure, a través del gota a gota de l’estremiment, el premi de saber ser el nen que sempre som. L'embolcall de l'escriptura, el malgrat tot. El nen i l’experiència, el disc dur. I escriure-la després, la felicitat, reescriure-la una i altra vegada dins el teu cap com qui no vol la cosa, amb la subtilesa dels disc-durs que duem implantats com si alguna mà barregés Cronenberg i Bambi i llavors en braços de la comadrona aquesta digués: a veure com s’ho farà aquest, que ho té tot i no ho sap. Abocarà la diferència dins l’ampolla mig buida només per la necessitat d'envàs? Django. La felicitat, no pensar-la massa per allò de que la bellesa és el començament d’allò altre terrible, per què cauriem com mosques en una guerra química regada amb síndrome d’Stendhal. Tot això és exagerat, és clar, però volem ser homes, mirar els ocells, tenir parella i fills i, en fi, fer-nos la nostra pel·lícula. Perquè: s'extingiria l'amor, si pogués ser dit? El saps als ulls, el vols escriure, calles, els tanques. Django. Ara et deixes endur pel record immediat, la pel·lícula dispara, saps que serà bona. I és llavors quan aquest post recomença.