La terra erma, clivellada.
I l’arbre, els seus genolls,
i el ritu alat de mans esteses...
Llampecs fruiten arrels a l’aire.
L’alè infanta núvols, el cel
et cau damunt, reneix l’escorça
-carretera i manta-
enmig la pluja de claus.
Perduren les formes de l’òxid.
Garlopa i martell en mà, tots dos
en un de sol i perfecte buit.
Un pecat que et besa, roman al
tronc,
t’esborra com a millor correcció.
La branca segueix el curs, et diu
allò que ets i no seràs. Ja ets
lluny...
Al cor de l’arbre la saba poleix
el nus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada