13 de febr. 2013

El camaleó (un teorema d'estar per casa estant)

        
L'altre dia li parlava a E. (amb l'ànsia de qui es vol fer entendre) de la figura del camaleó com un esdevenir vital, una ontologia del camaleó, del poeta com a camaleó, i que tot plegat calia explicar-ho (explicar-li) amb més detall. La  idea, si ve sempre ha estat allà, la va escriure John Keats a la famosa carta a Woodhouse (Vila-Matas ho comenta aquí). La  idea del poeta com a hoste sense identitat i que contínuament ha de revestir-se en els altres es relaciona de seguida amb el mite de la desaparició. També amb el mite vampiresc, si ve aquest, de moment, el deixem de banda. Deia, el mite de la desaparició que fa pensar en el cas -avui ja paradigmàtic- de Robert Walser i la seva idea d'esdevenir un zero a l'esquerra, postura que no deixa d’amagar una subversió com qui, d’una manera subtil, erosiona la muntanya per dins. Tota una -diguem-ne- actitud i filosofia vital.
          
Ara entrem un moment en matèria i pensem en el Robert Walser de Jakob von Gunten, on escriu: Sólo en las regiones inferiores consigo respirar.” També a El bandido, on d’una manera clarament autobiogràfica, explica com el protagonista “sufría y se desgarraba por las presiones y obligaciones de la felicidad impuesta por los otros.” (Vila-Matas, Dr. pasovento). Tanmateix, s’hi instaura també (potser a través de la literatura mateixa) un intercanvi de papers de la dinàmica amo-esclau en favor de l’esclau com a home fet a ell mateix (i, en aquest sentit, ‘il·lustrat’: independent) del qual l’amo acaba depenent del tot (tal com ja exposa Diderot a Jacques el fatalista). El perquè d'aquest intercanvi de papers l’explica Claudio Magris (El anillo de saturno):  

“servir significa liberarse del peso de la libertad y de la esclavitud intima de la responsabilidad, que fuerza a participar culpable y activamente en el engranaje monstruoso”.


A tot això, sumem-hi la necessària sublimació (es a dir: certa expiació) del desfici, del trastorn, que permet anar més enllà:

“se dio cuenta con frecuencia de que precisamente el peligro de la enajenación mental le permitía a veces una agudeza de observación y expresión imposible cuando se está plenamente sano” (W.G. Sebald, El paseante solitario).

i per tant allò de que:

“Muchos creadores parecen más débiles que otros hombres, menos capaces de vivir y, por lo tanto, más capaces de asombrarse de la vida. Tal vez a menudo sea así. Incluso habría que agregar que son fuertes en lo que tienen de débil.” (Maurice Blanchot, El espacio literario)

La contradicció feta camí malgrat tots els malgrats, perquè, vista des de l’alçada necessària, la nit és sempre nit. I perquè un mal camí també es un camí. I perquè, enllà la dualitat, la frontissa acaba sent sempre l’Home: 

“La vacuidad y la plenitud no son dos cosas diferentes. No pueden establecer una línea de separación entre el vacío y la plenitud”. (U.G., Extracte converses 1977-1980).

Al capdavall, un ancoratge com un altre:

"“La literatura”, me dijo, “consiste en dar a la trama de la vida una lógica que no tiene. A mi me parece que la vida no tiene trama, se la ponemos nosotros, que inventamos la literatura”". (Enrique Vila-Matas, Dr. Pasovento).



Bé. Tot plegat, i fent un sal mortal, vist des de l'altra cara (potser el llom) de la mateixa moneda, des d'un mateix esperit que es reconeix al fons del pou on els extrems es palpen, a un servidor li recorda aquella actitud que destil·la Henry Miller (a Nexus i en algun dels seus Tròpics, crec) quan descriu coses com: sortir al carrer i sentir la necessitat de devorar la vida, de menjar-se literalment bancs i objectes. Una vitalitat nerviosa que desborda en busca del fruit que seria (o podria ser, o hauria de ser) el món (l'Altre), una mica com les branques de  l'arbre (veure el poema El foll), i necessita vessar-ho, vehicular-ho. És aquest "moviment de vida" el qual el "poeta" n'és hoste però sent alhora conscient que allò no li pot pertànyer perquè no és quelcom quiet, estàtic, que romangui enllà del canvi ni que es pugui emmotllar en forma de caràcter concret, en un avorriment estatuari (del qual la quietud pètria de la màscara n'és només la finestra necessària, el jo escindit i de tacte fred mortuori). Per altra banda, cap la possibilitat que sigui justament en aquest "moviment" on l'hoste sent la seva pròpia immanència, mescla del seu sentit tràgic però també del místic que se'n deriva, i per tant, la seva força que el lector capta (que li sembla, quan ho llegeix, que l'autor/text té) quan, potser, no és altra casa que la pròpia potencialitat del lector obrint-se pas en un espai comú, convertint-se el lector, també, en un camaleó (en un soliloqui/eco que actua de projector de la pròpia pel·lícula). És a dir, participant amb totes les de la llei de l'artefacte/espai literari (no sembla una casualitat doncs que als bestiaris medievals es parli del camaleó com un ser que s'alimenta de l'aire).

I bé. Avui tot això no és sinó una mala excusa per parlar d'un mateix (res de nou) i colar un poema. O dit d’altra manera: ahir totes aquestes idees romanien com satèl·lits al cap d'un servidor i un bon dia van ploure (una part almenys) en forma del poemet que ve a continuació. També hi plana allò de l’U.G. de “l’egoisme us farà lliures” (sobre què entenem per egoisme, la diferència, per exemple, entre egoisme i egocentrisme, ja seria tota una altra història) però més aviat a l’inrevés, com una constatació de la realitat. Hi ha d'altres coses -més íntimes-, però també cal saber callar. El descobriment, la fascinació (en definitiva: el poema) ho agrairan. I prou palla. Deixem-ho aquí i anem al text... 

No sap perquè, un servidor s’imagina l’heroi en un convit, no sabria dir si de comensal o de cambrer: 


ZERO

A cada camaleó
la seva ombra si,
obert en canal,
regala pantone
del zero a l’esquerra.
Donar fil i agulla
al dilema, vestit de gala
per servir-vos.


(La pell fina)