El goig estàtic,
i la nafra que fa via,
desfila en la
mesura de bellesa
de la rauxa
condensant el buit
damunt la pell
eriçada,
premi a la millor
cicatriu:
el goig de voler dir (com!?)
l’alquímia que ens fa ser,
la nafra de l’amor
que no sap vessar
i s’escampa fet perfecte rés
en trèmuls anells de fum...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada