20 de febr. 2013

Rodolfo, un peix supervivent

per M.B.


Pròleg a Doll
   
Com no haver sortit de casa, com no haver-hi estat mai. Un nou món, potser el de sempre. Hi trobarà nous déus astrals jugant a daus combinant el codi binari? S'inventarà amb el focus una nova mística llunàtica? L'excusa de fer-ne art per no haver de canviar res? Per no poder fer res? Per fer alguna cosa amb el no poder fer res i esbossar així el pedigrí de la seva saga de peixos de colors supervivents? Dels seus detritus fecals se'n cimentarà una nova tel·lúrica aquosa? El mires, i et mira com si no hi hagués ningú, en certa manera il·luminat. El mires, i veus que la teva mirada pretesament reflectida d'alteritat empàtica té quelcom d'estúpid, de banal i absurd mirall, com si el "qui és qui" li importés ben poc. Com si estigués massa ocupat en sobreviure al 'no haver de fer res', malgrat tot. Com el mar que quan el mires sempre et persona tot rient rient, com dient: tot el què m'atorgues no és sinó tu i la teva mancança. El mar que se'n riu del temps i per això el sobrepassa i et fa saber que no hi ha màquines del temps perquè ell ja ho va ser fa temps i se'n va cansar i per això és La màquina del temps. Per Rodolfo deu ser una mica tot això però regat amb aigua tractada i pollosa de l'aixeta de Barcelona. Tot plegat, si ens hi parem a rumiar ens sobrepassa. Fa pensar en una mena d'alzheimer rousseaunià. Provoca vertigen... Rodolfo, on ets!!




Doll


El negre habitació 
de l'interruptor esblamat 
i el mòdem pampalluguejant 
constel·len el firmament 
del peix de la peixera. Potser.   
         

3 comentaris:

marc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Rodolphus M. Goldfish ha dit...

potser, potser... haurem d'anar amb compte: quin mite en surgira de nosaltres?

:)

Ramon Boixeda ha dit...

Exacte. Tots duem un Rodolfo dins, oi?
;)