Restes, al moll, de sagna?
Erecte arrela la
desfeta vers el fum.
I mai més
descrostar-se.
Ser la
crosta dorment
damunt el
xiscle
de la
neu que tot ho abraça
i, d'alguna
manera,
respira encara...
i, de la mateixa manera
i, de la mateixa manera
que silenciosament
congela
vies i vorals,
encén els somnis dels nens
que, al celler d'un cor
encara per estrenar,
conserven el miracle del vi.
vies i vorals,
encén els somnis dels nens
que, al celler d'un cor
encara per estrenar,
conserven el miracle del vi.
I si de sang perviu,
al reinici de
l’oblit
que arriba amb
l’estació pútrida,
el segueixi un fil
de veu àcida
com un
vent pel riu rogenc
del reu escorxat
al pont
fins on l’aigua
oscil·lant el porti...
Es perd...
Passa un
vaixell festiu, es propulsa
pel propi
mareig guarnit
d'absoluta i
malentesa modernor
i, a trenc
d'onada, allunyant-se,
saluda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada