18 de febr. 2013

Palau i Magre

      
Els cabells esperrucats com antenes, fulles potser. Coll prominent com un riu insinuant-se a una gola-illa i a la mandíbula nerviosa que corona la neu dels llavis. Dualitat en les faccions anguloses de cim per estrenar però també de l'ossada com si maldés per sortir o com buscant un vestit adient que la carn li nega i el busca en l'esperit ramificant-se per uns ulls d'òpal intens que de vegades travessen, que arrelen directament al ventre, uns ulls acostumats a la boira rere unes ulleres. 

(Si la carn viva parlés però, les seves parts potser dirien: L'aigua que la por torna pedra i la llum vestida d'intempèrie es fa seva i arrela així als ulls la part que es nega com una Níobe camaleònica a la nineta... i ningú sabria qui es qui, i cert és que tampoc caldria...)