Petites grans editorials (una aproximació)

        

Potser com a signe de l'època que correm, ens els darrers temps neixen editorials com bolets; petites editorials cadascuna amb la seva proposta particular i alternativa. A tot això un es pregunta, esclar, en temps de fonda crisi i estafa, el perquè. A quina necessitat apunta aquest fet, què mou a la gent que ho fa... a fer-ho. Una mica a lo Tria la teva aventura.

De pensar-hi una estoneta (i simplificant perquè, com casi tot, mai és blanc o negre, i el gris té mil matisos i succedanis i, al capdavall, les línies paral·leles són mites) en surt el següent catàleg:

-Editorials amb la intenció de cobrir un buit editorial evident en el nostre país. Aportar, amb una bona relació qualitat-preu, propostes arriscades i potser poc (re)conegudes i probablement pot vendibles -en un sentit de capitalisme voraç- que els lobbys editorials del país no volen/poden/saben abastar.

(Dins d’aquest grup -les diguem-ne editorials dièsel- en separaria dos tipus: a) les que volen publicar les coses més o menys mainstream/contracultural de qualitat (en política parlaríem de centreesquerra o centredreta) que s’haurien de publicar i no es publiquen; i b) les que opten per publicar aquelles obres radicals i/o polèmiques que no s’atreveix ningú més però que en tota literatura són necessàries, quan no imprescindibles (serien els tipus Amanita Muscària). I dins d’aquests últims, els que ba) ho fan per amor a l’art, i els que bb) ho fan per engalanar el personal i crear tendència, la qual cosa ens porta a la següent opció: )

-Editorials, editors que ho fan per amor a l’art, literalment. Sabent d'avançada que no faran negoci suficient per pagar-se la hipoteca, el lloguer o la gasolina del cotxe. Gent normalment jove, amb formació i inquietuds culturals i intel·lectuals. Que volen que la cultura, és a dir el món, pugui ser tota una altra cosa i decideixen aportar el seu granet de sorra. Un detall, perquè consti: “per amor a l’art” no em refereixo només a una empresa solidària i sense ànim de lucre: l’ego i el bon pixum de cadascú també trobarà els alts/baixos motius que ho justifiquin.

(És clar que la primera i la segona opció no són excloents. Dono per suposat que les primeres ho fan per amor a l’art però no només per amor a l’art sinó també amb ambició comercial i de construcció de catàleg de qualitat en forma i contingut i, per tant, amb vocació de quedar-se.)

-Les editorials que surten per cobrir esdeveniments puntuals i propostes d’amistats, i que amb el seu bateig hi va inclosa la data de caducitat corresponent (d'aquestes en direm editorials llumí).

-Les que s’adscriuen al curiós fenomen de la repetició: quan una fórmula funciona la gent la repeteix perquè sí i punt. El temps, com a les anteriors esmentades, fa la resta.

Tot plegat, potser senzillament perquè (d’una manera hegeliana en plan “esperit de l’època”) la inèrcia dels esdeveniments socio-econòmics, morals i culturals condueixen en aquest sentit, i aquest resulta ser el futur editorial del nostre país, de la mateixa manera que ho són avui, per bona part de la joventut JASP i no JASP, els minijobs. Esperem que si aquest vaticini es compleix sigui democràtic i no en deixi al marge les grans editorials. Com deia aquell: o follem tots o la puta al riu. 

  

I com diu la nit: al final només queden els bons. Ja es veurà.