Amor salvatge; el temps, l'escultor. Als auriculars una tonada celta que no reconeixeria en públic. Plou a ritme bipolar i és amb la pulsió de mort que sacio la pulsió de vida quan no pot ser. O no vol. O algo. La fe en la gravetat. La feina que no, plans de vida que sí, i la por. Un Taj Mahal al cor i necessitar els batecs passejants i saciar-ho per moments a l'escriptura rúfola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada