Nens d'Àfrica i Co.

 
Escriure? Escriure. Però...

Fins a quin punt el pes del món pot ser explicat (o coma mínim justificat) pel propi mal d'esquena? -Feina tinc amb mi mateix, ves. Diuen. Diem. I tenen, tenim, raó. I la raó, tanmateix...

La solidaritat (és una paraula complicada), o és total ( i llavors ja és una altra cosa) o com a mínim desinteressada (el que t'ajuda a pujar la maleta al tren, el que et deixa deu cèntims que et falten pel bitllet sense que els hi demanis) o es manufactura inevitablement i resulta llavors gala benèfica per l'hipòcrita de torn que dóna el què per ell és una minúcia, el que s'ha fet millionari (no estic parlant d'esforç personal) amb la perversió del sistema que permet i necessita i es base en aquest tipus de desigualtats per brindar al colofó de la piràmide des d'on, butaca i puro en mà, sentir tendresa per la resta, que no és sinó narcissimse mal dissimulat però ben acceptat per la tribu.
En coses com aquestes futbol i escriptura i tot tot tot es donen la mà. Al capdavall el vestit de l'emperador és el poder.

Tot això per, llavors, arribar a la frivolitat de pensar-me que pensar en els nens d'Àfrica em posa a lloc.