Dormim. I és d’un veure-hi clar
que cega. I si Déu està amb els que dormen, a què juguen els de fora? Dormim. I
els carrers van plens dels nostres fantasmes.
Entre elixirs gratacels, tòtems
de plasma i mercadeigs varis, som el trist suport del món, cibernètica, que no
és dins del cos sinó fora, amb el progrés que inventà el temps que porta enlloc i…
Calla.
Dormim. Un exèrcit. I entre el
buit, cada cop més, més viu que mai, un vagabund que vinga fotent-li al vi vol
dormir i no. No hi ha manera. L’insomni el tusta i al cel algú ha apagat les
estrelles, els seus xaiets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada