Breus apunts i tal

  
De vegades un no pot deixar pensar, deu ser allò dels tics, en alguns temes recorrens. Posem per cas que li ve al cap allò de l'experiència i l'anomenada poesia de l'experiència, com si no ho fos tota, posem per cas que ve al cap l'anomenada poesia que s'entén, i per tant, que hi ha una poesia que no s'entén, com si entendre fos quelcom predeterminat per alguna escola, institució o pensament , o com si no entendre no fos un punt de partida per arribar a una altra cosa, com si la vida s'entengués. Blalbabla. I no poder deixar de pensar que al final s'escriu en l'idioma de la poesia, això és: tradició, la de cadascú + sensibilitat autònoma vessada per cert intel·lecte fet llenguatge. Aleshores és normal que el Blanc no signifiqui necessàriament 'blanc', ni que el mar sigui necessàriament el 'mar' que trobem quan anem a la platja o en barco. Obvi. Molt bé. Com el fet que pel simple fet de compartir abecedari amb el llenguatge d'ús diguem-no comú (o corrent) hagin de voler dir/significar el mateix. Obvi, com allò de que la poesia intenta dir allò que no es pot dir, allò de l'evocació, o que senzillament es dedica a trepanar fins que la cosa passa o reventa. O potser no tan obvi. Però de vegades, un no pot deixar de pensar. Ahir, al metro, pensar en els documentals de divulgació de per exemple la física quàntica, pensar que estan molt bé, alguns, que ajuden a fer arribar certa part de missatge, ni que sigui a mode de suoperficie d'iceberg. Però que al capdavall, el que compta, el que un voldria és estar a primera fila, remenar les fòrmules en primera persona, poder analitzar les últimes dades, remenar, traçar un trencaclosques al cel, trencar-se el cap i no dormir si cal pensant en aquelles dades i les últimes i més novedoses composicions teòriques que estan elucobrant, i potser lligar-ho amb el moviment d'un arbre una tarda de passeig, veure doncs la revolució que s'obre davant teu sense tenir ni idea de què, la trempera que tot això suposa. Pensar que els documentals divulgatius estan molt bé, però que l'assumpte de veres està a una altra banda, és tota una altra cosa. Pensar que aquesta idea també és aplicable en Poesia. Que és, més o menys, exactament això.

PD: el pròxim dia, machup de l'escriptura de Manuel Forcano i l'arxi repetida i (descontextualitzada) idea d'Adorno, a partir de la frase: "Ja no es pot escriure poesia després d'Auswitch".