Miro els cossos humans flotant entre les restes i proclamo,
braços enlaire:
LES SARDINES CONQUERIRAN LA TERRA!
(MAX BESORA, Vulcano)
Ei, com més pur tu el teu dolor també més. Bé, o sigui, nota mental apuntada al mòbil: cuando más puro más sufres. Pur d'ingenu en el bon sentit, ingenu en el bon sentit de vitrall, vitrall de camaleó, camaleó de SantaTeresaDeCalcuta. I enllà la neura que és una ombra, un germà, el polvo del segle i el camí recte el condó, condó foradat, esperant-te. Potser la saviesa és allò d'acostumar-se a la foscor, quan per dir-ho d'alguna manera diguem que ets la bena als ulls que es desprèn i intueixes les conques al clatell com una boca de llop (o un coet alçant el vol vist des del retrovisor). La infància també és això, ei. I una serp, la bena als ulls que serpenteja entre Adam i Eva. I els ulls, és clar, la poma. Bé, Freud diria... Però ei que, amb el temps, la incertesa ha acabat essent la marca de la casa, prou significativa, a cavall del rastre sutjós d'una por que fa de mapa i el TriaLaTevaAventura en forma de camp amarat de flaires i roselles granat però de clots de talp als que acabaràs anomenant boques de llop, també, on fer-te la cabanya . Perquè, ei, la infància també és això. Arròs mar i muntanya. Els forats negre com una revolució metafísica orbitant al voltant de la pastanaga de la civilització. Tot allò de la font dels estats mentals i, a l'esquena, el desert: corre la ceguera com una set. Com una mala rima, amb tota l'angúnia, el teu diguem-ne cor: grinyolar: Ei tu, on et penses que vas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada