15 d’abr. 2014

A mode de tres esborranys tossuts

  
1
i entrava
a l'aigua el punyal.
(A. ROIG.)
  
S'acara a l'aigua clara, el cap xop 

sota la dutxa. I el vestit
de sentir ploure, pell amb pell, 

que muda a baf. O se l'inventa.
L'infern li és espill. I cel. I baf 

que grata, desperta formes, s'esfuma
per la finestra oberta: li torna el rostre.

I ell a la dutxa, i a fel, s'hi entorna,
s'acara, 
           de l'aigua clara,
(a) la malícia dels més nets.



2
            [...] amb llum 
de fulles.
 
Verds, peus sagnants.
(A. ROIG.)

Acarat al verd, de sol a sòl
que en branca es destil·la,
la fulla vibrant i fràgil
es passeja 

com el gemec d'un nounat
que s'afanya al verd i creix.


Fer-se la casa 
era això: floridura,
imitar l'insecte, oferir el convit:
"-Passin passin, i l'amor, 
l'amor (que) és això. I que se l'enduguin."



3
eixam de formes a les fosques,
pous morts.
(A. ROIG.)

Galledada d'ulls, al pou
són l'ombra i frescor
i a dalt la set: i a llum
cal mantenir-la
si resulta que per l'aigua
la saviesa es fa boca.
  
         

3 comentaris:

Polar ha dit...

Que bé que hagin sigut tossuts.

Ramon Boixeda ha dit...

Són tan tossuts que opten per la reescriptura, i ho fan amb nocturnitat i traïdoria, Elisabet.
Salut!

Polar ha dit...

Sol passar, això de la nocturnitat i la traïdoria, 'a les fosques, eixam de formes'.
Salut!