SJ (un apunt)

   

Ja hi som. Arribats els dies previs de Sant Jordi torna l’afany bulímic de catalogar llibres, autors i crear tendències, afany manyoc, fet amb presses i corrent, rere el qual s’hi amaga, és clar, l’interès comercial. Com si se’ls hi acabés el món, moltes vegades sense guardar forces per la resta de l’any. Ja se sap, desconegut de tan sentit. En fi. A lo que vaig. I és que aquest un dels motius d’un article aparegut a ‘El país’ que provoca les ganes d’estirar-ne alguns fils, ni que sigui d’una manera no exhaustiva, tot just apuntant alguns assumptes (si us pot la mandra, per aquests verals ho resumeixen bé). Vagi per davant que un servidor escriu i blablabla i això fa que el tema que aquí presenta sigui, si cap, més pantanós. Tot i així, endavant. I és així, com un toro amb la capa vermella, però apartant-se'n, que un servidor pren aquest article. Aquest article i no un altre perquè li sembla prou representatiu de tot un estat de coses. Tenint en compte, és clar,  que les Llistes no són mai al gust de tothom, que l'article vol efectisme i per tant ja pretén ser tendenciós i prestar-se a certa pretensió canonitzant, una pretensió que potser es limita a estirar fils d’algun llibre que parla de l'assumpte més abastament, sobre el/s qual/s no pretenc entrar ni debatre aquí.

 

-Ei, però encara et preocupes d’aquestes llistes i coses? Em diria algú, amb tota la raó. Passa que, al final, articles com aquest, que són els que la gent llegeix, acaben creant certa tendència. Entrem-hi doncs.

Començant no pels autors que anomena, amb els que es pot estar més o menys d’acord (alguns dels quals em semblen imprescindibles), sinó més aviat amb els que es deixa, amb la simplificació d’un terreny prou variat i complex com aquest, amb les sentències incompletes i a voltes arbitràries, ratllant lo banal, que en fa, i que són pròpies d’una lectura esbiaixada i de certa moral de legislador que, tanmateix, fa els deures, a mitges, i això tirant llarg (lectura que altrament no sorprèn, típica lectura de suplement cultural actual, cosa que pel fet de ja no sorprendre no deixa de ser igualment preocupant).  

 

A l’article, entre d’altres, s’assenyala el salt de la generació tap, que està molt bé, però que és un salt, com a mínim, relatiu, i no pas tant evident com s’indica. Passa que, davant del tap, últimament molta gent opta pel "do it yourself" , i la resta s’hi apunta.

S’assenyala també que els autors d’avui tenen molta menys "riquesa verbal" respecte els seus predecessors, suposadament perquè els han llegit amb menys seriositat. És cert que hi ha un tic general on l’ús del llenguatge és segurament menys ric, menys treballat, menys ‘extraordinari’ que generacions anteriors, però és que aquí, diria, es barregen tres coses: la primera, la “popularització”* de la poesia i la seva fàcil difusió per les xarxes socials i companyia, així com la proliferació de recitals de tota mena i gustos; la segona, la pèrdua generacional de cert llenguatge per propi desús i per la uniformització dels mitjans de comunicació i de les escoles (tema ben complex, deixem-lo aquí); que ens porten a una tercera: i és que sí que hi ha autors que treballen el llenguatge amb un rigor i una cura admirables, que i li atorguen la riquesa que li escau a la poesia (altrament, els hi toca: és la seva feina (cadascú amb la seva estilística, tant els que el conjuguen més amb la parla del carrer com els que el conjuguen menys)), autors ben vius, alguns ben coneguts i cuejant com: Albert Roig, Enric Casasses, Arnau Pons, Dolós Miquel. D’altres més “nous” com: Joan Todó, Marc Masdéu, Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis. I alguns més. Només cal buscar.

I, és clar, d’altres autors -de tota la franja d'edats- que potser no centren tant el seu discurs en la “riquesa verbal” del llenguatge (que també és tot un tema, el de com es treballa el llenguatge, i què l’enriqueix i què no, força complex) però que reïxen el poema d’altres maneres, també magistrals, que també n’hi ha.

També, a l'article, algunes frases empeltades com: "esta atomización hace peligrar la evolución de la poesía", possiblement treta de context. I que es justifica amb el dubte de si dita poesia servirà per a una societat de la qual s'allunya. Pim-pam, i es queda tan a gust. Com si tot fos blanc i negre, com si abans fos que sí, com si abans tothom s'interessés per la poesia i creés vincles i..., com si no fos el pa de cada dia, com si aquest no fos un debat que fet i fet cal aplicar a la cultura en particular i a la societat en general, el qual caldria tractar abastament, i amb altres canals i procediments, espolsant-ne les trampes pertinents. Per altra banda, s'esmenta la cosa com si a priori aquesta atomització ja fos una cosa necessàriament dolenta. Té cert sentit que si la poesia resulta individual i automatitzada corri el perill de perdre vincles amb la societat, però tampoc és res nou (Romanticisme i enllà). I tot i així: de quin tipus de vincles parlem? I fins on serveixen actualment els vincles habituals als que estem acostumats? A més, sobre la manera com la literatura ha de reflectir la societat resulta, també, un tema complicat, del qual, per la proximitat a la pròpia època, no crec que siguem capaços de discernir encara amb suficiència. Llavors: resulta que en una societat individual i atomitzada la poesia és, oh déu, individual i atomitzada. Fins aquí són faves contades. Ara, que això frena la transfusió, el traspàs, de la tradició? Ufff, depèn, perquè aleshores, si prima la individualitat i l'atomització, cada cas resulta ser un món. La poesia sempre ha estat minoritària. Hi encara que hi hagi certa popularització per una banda, per una altra, "la tradició" sempre s'anirà passant per dita minoria. Tampoc és descobrir la sopa d'all, en pitjors places ha torejat, que diuen, la "Tradició". Així les coses,  ja es veurà que passa.

  

A l’article es parla de generacions i, per defecte, ja se sap, se’n silencien unes altres. Generacions intermèdies, en trànsit, però amb el seu propi pes, un pes potser encara en construcció (perquè aquesta és una altra: parlar del cànon actual sense el marge de temps ni la distància necessària resulta, com a mínim, agosarat), i ja no  només generacions sinó noms i cognoms prou importants però menys sobats pel suposat cànon, un cànon que constreny, que sembla que només busqui simplificar i institucionalitzar, i sembla que oblidi (si ve, també s’ha de dir, cada dia menys) autors tan significatius i influents (i sinó temps al temps) pels poetes d’avui com són, per exemple, Blai Bonet o Andreu Vidal. O, en el cas de l’article que ens ocupa, fins i tot, i malgrat tot,  Joan Margarit. O també, i ja que parlem de la popularització, casos com el de Gabriel Ferrater, abastament citat però també abastament mal entès. I ei, d’altres que ara mateix un servidor oblida. 

Tot plegat resulta ser un tema, si s’hi entra, prou complex. 

No sé, potser és que un servidor no ha entès. Si és així, que l’hi expliquin. Però oblidar tot això en un article sobre la qüestió, un article amb ínfules d’anar al moll de l’os, oblidar –o obviar, o directament desconèixer– tot el ventall, ni que sigui per estar sotmès a les habituals presses prèvies a Sant Jordi, ni que sigui per l’excusa del format breu de periòdic, no li fa cap favor al diguem-ne Gènere poètic. I posa en evidència l’autor de l'article. Perquè "oblidar" tot això, sense com a mínim subratllar el context en el que ho ubicaràs, les línies que creues i les que no per tal que el lector se’n pugui fer el mapa, al marge de que pugui ser més o menys precís, és oblidar fer bé la teva feina. Que és una altra manera de fer ‘tap’. I, com a mínim a casa, quan no fas bé la teva feina t’avisen, i si hi perseveres: al carrer. O és que ben mirat, ingenu de mi, aquest és el pa que s’hi dóna –i el que estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra–, i resulta que aquest "savoir faire" del periodisme cultural que tenim avui al nostre país ha vingut per quedar-se, senzillament per què és el que tots plegats ens mereixem?

 

* Dit això, un apunt: la popularització està molt bé. De fet, resulta fantàstic. I no és sorna. Però que tampoc es vengui gat per llebre. Cal, en aquest sentit, ubicar-la. Posar-la a lloc. I ei, que tampoc se n’esperi un llenguatge excepcional d’aquest tipus de poesia (per ubicar ho simplifico amb allò de l’anomenada poesia de la quotidianitat, poesia confessional, poesia soliloqui per a la carta d’amor de torn, poesia d’autoajuda transvestida de suposada metafísica New Age, etc.), perquè és com demanar pomes al taronger. Una popularització (estem parlant de poesia: es tracta, és clar, d’una popularització relativa) que té a veure (i aquí estiro un fil potser una mica tangencial, però fil al capdavall) amb l’oci i amb la cultura de la immediatesa que vivim. Ara, – i aquí ve la moralina–: a l’entendre d’un servidor, la poesia ha de fugir d’aquesta immediatesa com de la pesta, ni que sigui per a poder-la abastar i incloure-la en el seu discurs com cal. El cas és que quan un arriba a casa –o a on sigui– i es posa a llegir ha de tenir clar que, en poesia (i aquesta és la història de la tradició), allò que compta són les excepcions. Allò que va més enllà. I això és difícil, vol molta feina i talent, i encara: no hi ha gaires obres que ho aconsegueixin (potser d’aquí el valor que antany se li donava al poeta, conscients d’aquesta singularitat). Cal també, fer de lector. Saber-ho llegir (que no vol dir, és clar, que hi hagi d’haver una única lectura “bona”).