Casa nostra es transformava en el record. Les catifes enrotllades, les aranyes embolicades amb xarpellera, les butaques cobertes, la mitja llum que es filtrava per les persianes, donaven lloc a esperar, en l'instant mateix de posar el peu a l'estrep del vagó del nostre tren exprés, que unes soles estranyes i uns passos sigil·losos cuitarien a trepitjar el cancell i a deixar un regueró d'empremtes furtives sobre la pols que des de feia una hora s'anava acumulant al terra. Per això jo tornava sempre de les vacances com un apàtrida. I fins i tot el racó més amagat d'un soterrani on hi hagués un llum encès -encara que fos a deshora- em semblava digne de ser envejat en comparació de casa nostra, sumida a l'Oest en la foscor. Per aquesta raó, quan tornàvem de Bansin i Hahnenklee, els patis m'oferien tot d'asils petits i ombrius. Llavors, és clar, la ciutat tornava a tancar-los, com si li requés que fossin tan servicials. Si el tren mai frenava davant seu, era perquè un senyal ens barrava el pas just abans d'entrar a l'estació. Com més lentament avançava la màquina, més de pressa s'esvania a l'esperança de fer-me escàpol, darrere les parets tallafocs, de la casa dels meus pares, que ja era a tocar. Tanmateix, aquells minuts sobrers que transcorrien abans que tothom baixés del tren encara els tinc davant dels ulls. Més d'una mirada els deu haver passat a frec, com a les finestres dels patis, obertes en parets rònegues i darrere les quals s'entreveu un llum encès.
(WALTER BENJAMIN, Partida i retorn,
dins Infància cap a Berlín cap al 1900,
trad. d'Anna Soler Horta)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada