(esbós a CX)
No sap que és ànsia
encara, l’ànsia
del cucut quan
murmura a cor què vols,
per l’espígol i
pinassa humida
a l’aire, batent. Una
flaire
fer-se pell.
La d’un xiquet, tot
pres. Tot olor
nariu endins, com una
música
que ho omple tot.
Amara.
Va fent record:
“Evoluciona?
-El cor continua
però ja no musica
i la sang va com un
Home sol per la gran ciutat.
Ningú no sap si una
llàgrima
és un tros de cel que
es té
o que s’ha perdut.”
Tot just un tros de
cel
en tota la
cara, i el no saber
que la tardor enterra.
L’hivern que passi,
quan passa
i brosta rutilant, de
nou,
la plata del sol
damunt la neu.
I collir-la.
Des del prendre
-tots dos en un i l'ànsia- que escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada