22 d’abr. 2014

Puiglagulla


(esbós a CX)

No sap que és ànsia encara, l’ànsia
del cucut quan murmura a cor què vols,
per l’espígol i pinassa humida
a l’aire, batent. Una flaire
fer-se pell.

La d’un xiquet, tot pres. Tot olor
nariu endins, com una música
que ho omple tot. Amara.
Va fent record:

“Evoluciona?
                     -El cor continua
però ja no musica
i la sang va com un Home sol per la gran ciutat.

Ningú no sap si una llàgrima
és un tros de cel que es té
o que s’ha perdut.”

Tot just un tros de cel
en tota la cara, i el no saber
que la tardor enterra.
L’hivern que passi, quan passa
i brosta rutilant, de nou,
la plata del sol damunt la neu.

I collir-la.
Des del prendre
-tots dos en un i l'ànsia- que escola.