Rojos, d’infinitud que
el coltell cus,
els ecos d’infància. La
veu
rajant: beu-me.
D’oxids i verdets, el
llenguatge
s’acara i diu: calla
i admira la fulla que
voleia.
Comunal és el cor i el
fracàs, a lloure
-menys que rúnic, més que
verge-
pel floc que, amb la
palpa,
s’esfuma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada