Del procés

La diguem-ne 'experiència poètica' és el moll a partir del qual voldria vertebrar la meva vida. Dit això com a desig pur -com a astorament- que em sembla que és, tots els dubtes en el fet que el dir venci el callar sinó és senzillament per un triomf de les baixes passions, o, va, per allò del cervell que comença a arbrar-se i ja no para, com aquella petita petita petita diferència, petit error, que originà el big-bang.
  

Si tota obra és per defecte un acte de vanitat, cal no deixar cap detall sense mesurar-lo fins a la desesperació, que em deia fa uns mesos un bon lector, mudar-la en la mesura del possible en acte sobretot, i amb sort, d’afirmació (potser la literatura és la historia de la vanitat, potser és la que redimeix, l’acara a la resta…). Això és, la famosa cita de Valery de que el poema no s’acaba, s’abandona.  Una versió perfeta esperant els empelts de vida (ànsia, bellesa, inèrica, vici, vanitat, etcètera) necessaris com una roda de molí. Goig i nafra de l’autor, que ha de segregar, ja al marge d’ell mateix i les seves circumstàncies, en virtut del lector. Sense això nanai de la xina l'espai literari. Per altra banda, voldria allunyar la moral en la mesura del possible, com si aquesta decisió no anés plena ja de tot un estat de pretencions morals. Així les coses, diré que magrat tot. Voldria. Val, potser no es tan la moral, o la moral implícita, sinó el document alliçonador, el que caldria foragitar. Altra cop allò de que el que estigui lliure de pecat... altre cop el malgrat tot. Vanitat o no, moral o no, el cas és que el temps i els rodaments acaben fent la muda a mida d’allò que escau a cadascú. Enllà, per sort, de l'autor. Des de postals, recreacions, moviments, obsessions i l'ala que vola. Parlo de temps amb trenta-tres anys potser com un intrús, però amb la certesa aquella de sentir-se nen i infant a la vegada des dels setze. Probablement la paraula Inconsolable sigui el mot que orbita més a prop d’allò que s’anomena poesia. Cal però no exagerar aurèoles. Aprendre sempre i no saber-ne mai prou. No poder callar i no poder dir sembla un bon  punt de partida. 
   

Llavors hi ha tota la resta, tot el tema de el Què i el Com. I el llegir i aprendre per no fer-se a la mar i al primer rocam creure’s haver descobert amèrica. I dasapendre les paraules gastades i tendenciosament i mandrosament apropiades. I el suggerir abans que dir, vell com l'anar a peu, com si hi hagués d’altra. I encara allò que em deia un company una vegada: -vigila amb estudiar Literatura, que t’espatllarà el gust. I és clar, caure de quatre potes en tot plegat. I estar allà, en camí. Fent via. Blanc sobre blanc, silenci -que diu el poeta Garriga. 

Deia: llavors, amb tenir coses a dir no n’hi ha prou, de la mateixa manera que amb escriure bé no n’hi ha prou. Ara, és clar, qui és qui per afirmar que un poema és un poema? Deia algú fa un anys a l’entrada d’un blog on es feia befa i escarni d’un dels anomenats poetes nacionals del moment. I ho deia amb la convicció, crec, que la poesia més que de l'enemic com a tal s’ocupa més aviat del xiulet de les bales i de la sang com brolla i es fa esperit i flor i... I ho deia, aquest algú, que és un amic, quan abaixava el cap davant una conversa acalorada entre defensors i detractors de Carner (ja saben, blablabla), com si la poesia hagués de consistir en aquesta conversa acalorada de rivalitats i posades en escena i etcèteres, que ja m’enteneu. Personalment, el gra de la palla el trobo quan mastego, és a dir, quan llegeixo. Quan alguna cosa em queda a dins i em convida a buscar-ho, a tornar-hi, alguna cosa que t’ensenyen però no et donen, perquè per altra banda d’això es tracta. No de si ells ho tenen o no, sinó de l’acte en si de mostrar, el gest frontissa a cavall de tot i res però el gest, com una àncora. No deixa de ser, fets els deures, un acte de sentit comú. Tornant al procés en si, no sé on va tot plegat. No deixa de ser una versió més que no només peca de tot això, sino que intenta incorporar-ho. En aquests casos, allò que anomenem inconscient sempre et passa la mà per la cara. Potser caldria deixar-ho estar i deixar que l’intent sigui la mesura de l’assumpte. I que la veu, el món propi i de tots, allò que compta, es pronuncïi ni que sigui per defecte, com una ruïna certifica l’edifici. I creure, la fe, la fe en alguna cosa. Que muda per seguir sent allà. La poesia s’assembla molt a l’aigua. El poema vindria a ser un dic, una riba, un salt, una branca. De la mateixa manera vull creure que una serralada és la sutura que, des la gran ferida magmàtica del món, permet la vida i tot això. Respecte a l’obra, heus-ne aquí una versió doncs. Al capdavall, diria, avui, la poesia és la bena que se m’ajusta millor als ulls.