Aurèola? La veu, un eco de la infància a tota pastilla contra el mur. La mortalla creix, s'alça, fa camí, rodeja rius i arenys, se li fa escletxa la vida, la cus amb ponts i vials, van fent la màscara. No s'acaba. Com a molt el mirall... ara un puzzle allò que sempre havia estat arxipèlag, diu. Des d'on, però? La serralada un trau cusit d'una altra cosa que viu i mor en tu i et sobrepassa i... Quan, però? I tu, un turista a Babel. Amb qui, però? És furga allò que parla, i aquest fer com si ho sabés... Més enllà del llenguatge... Ja hi hem perdut prou temps. Què som? és el mantra. Només cal veure la vida de Ramana Maharshi per dir que, fet i i fet, del gran invent de la llum preferim l'ombra. Anomenar la certesa per defecte i dir el retruc de l'hòstia, la certesa del buit que batega a la carn. Dir veu i ser com la pedra llançada al mar que fa dos saltironets damunt de l'aigua i mor. I vindrà de nou al fons del pou el cor comú, cony contra polla contra cony, batent i blablabla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada