Cava i cava com qui s'excava un pulmó. Com qui sap posar acció en el poema sense emprar gaires verbs. Cava i cava, no li val allò de la descripció literal del paisatge, ni que sigui transfigurat, ni que sigui interior. Requereix de símbols i abstraccions per sentir no sé què a mode de pessigolleig. Absurd, segur. Li fa mal, sí. Però ves. S'ateny a: quina promesa seguir? Sempre un envàs, envàs buit. Ecos, potser. Copes doncs. Copes i copes fins a oblidar-ne el nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada