Allò que calla i implosiona.
Grumolls, verdet.
Evoluciona?
El cor continua:
la música no. I la sang va
com un Home sol per la gran ciutat.
Ningú no sap
si una llàgrima és un tros de cel
que es té o que s'ha perdut.
Regala.
La gelor implora un rostre al desglaç.
Hi ha al cim el sol que esquia,
la neu estora en sembra, rastres
d'arbre a la manera dels somnis.
Hi ha baf, tota la sang desfer-se
en núvols color de posta,
sedàs per a l'infern del cursi.
Amb sal i las el mar ho blasma:
amor no és amor, l'amor és l'aigua.
Fereix del dol que li pertany.
I que no li retornen.
Hivern rosegat als llavis. Germina
carmí, flueix, apama el cràter
com qui pela cebes
damunt la pulcritud del marbre.
I així es va omplint de tot allò que ignora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada