Descàrrec i Co

Posem per cas la proposta de Pierre Soulages a Ultrablack: el quadre completament negre, amb textures i diguem-ne jocs, però essencialment negre. Fixem-nos en el matís de la llum del focus damunt aquest negre. El lector no tant com a espectador, sinó com a museu. Imaginem la llum que put i encarna a la vegada l’espectre electromagnètic de les coses, la seva ànima. I a fora l’ull com un sol o, com a mínim, com un espectre solar. Imaginem així el mot Sedàs. Pensar llavors en coses com: i si  l’aire aparentment transparent estigués confegit, posem per cas, per les veus dels morts, aleshores: què podriem dir d’allò que veiem? D’allò que respirem i sentim? Bé, incorporem-hi allò altre de que el so genera sentit. També les ressonàncies, si volen recalcitrants, d’aprenent, de la seda i del sedant. Imaginem el sedàs per defecte, a través de tot allò que resta a banda i banda. Imaginem de la xarxa el partit de tenis. Imaginem, de l’equació de dinámica de fluids, el verdet que marca el nivel de l’assumpte. També el moviment. Per exemple: la propera glaciació com el diluivi bíblic a càmera molt lenta, lentíssima. Probablement dir moviment és dir imaginació. Un arbre com un cos mític, a cavall de Níobe i Bartleby, per exemple.  Tot l’or i tota la suor i tot el no res que acaba conduint als elements i al Què i el Com i aquest altre i el de més enllà i que remet en definitiva, amb totes les mancances, si es vol, a la tradició.

Sedàs.

Allò que encarna.

Hi ha, potser a la manera de bocins de roc, diferents veus trenar-se en els poemes. Es tractava inicialment, i en essència, de les dues típiques veus duals, la intenció respecte les quals consistia en remarcar-ho a través del joc de cursiva - no cursiva, procés però, que, per efecte del propi procés, s’ha desbaratat per acabar desencadentant en més veus. Ja sigui per osmosi en el treball de polidura, pels canvis d’estat diguem-ne anímic i per tot un seguit de referències, ja siguin internes o externes. El número i la seva primigènia, si esdevenen fills bastards o meres còpies vernissades, tot plegat es resol en misteri, esdevenint així part de l’argamassa o trama diguem-ne poètica. Blablabla. Ni l’aigua i el foc ni l’aire i el terrer en poden donar compte, car són procés. Sí en canvi, ni que sigui per aproximació, allò que en resta, a través dels ulls que la miren. Potser només uns ulls, i la resta que va fent. El gest. I encara, allò de: metamorfosi o transformació? També un altre procés, el d’aprendre i no saber-ne mai prou. Un intent, tot plegat, per fondre’s en el poema, per retornar al roc. Poema o roc, cor o frontissa, per acabar dant compte de la pedra com a bocí de la muntanya. Potser també per, des de l’espai de desaparició activa que enceta l’escriptura, acabar esdevenint-ho. Simulacre, també.

I aleshores, un abocador provinent de les beceroles successives, al capdavall redundant si és que, fet i fet, la sucessió estarà sempre a les beceroles o no serà. La resta és pòsit, cultura, relat, Historia, marques comercials, identitat, blablablá, etcètera. 

Per tant, allò que hi ha és, sobretot, procés. Intent. I el fracàs corresponent. No absent, és clar, de contradicció. Hi ha, en definitiva, sedàs. La mesura del fracàs descansa damunt la dioptria del lector.