Epíleg

 

Escriure fou la darrera i més llarga obsessió. Del fracàs arriba la sensació que hi ha una porta a tocar. Des d'aquí no puc saber, però, si es tracta d'un miratge de l'esperança. Potser fins ara totes les portes eren ombres de la porta. Jo sóc la porta. També l'ombra. Cal que m'esborri com es grata el baf al mirall? El gest. El gest de l'aigua fer-se pedra, que mai cassolarem. Però el gest, tanmateix. Oh la imaginació! (que no la fantasia). Escriure només des de la contradicció i l'evocació. La intel·ligència, intentar-la. Ensumar-la. Caldria que l'espai en blanc funcionés com una olor, com la música que casa dues notes per sempre més. Ja sé que allò que anomenem consciència és una ombra. Els folls ho saben, els savis ho saben. Tothom ho sap si es mira prou estona al mirall sense fumar-lo. No cal res més. Però jo vull escriure i m'ho prenc com un desig pur, com si vingués de la carn. La consciència ha inventat la vida i ha inventat la mort. Escriure des de la consciència, des del fer tard, sentir la mort com un germà. Sentir que la vida són espurnes que cal sembrar. El full en blan, mar i muntanya. No hi ha més pàtria que la bellesa de l'ull que es reconeix en la mirada. Caldria estar a l'alçada, fins al punt que no es noti la diferència amb el fracàs. Deixar d'escriure, caldria? No sé què passarà.