El cotxe aparcat, alcohol paït, camí de casa. Pels carrers molls i la nit estrellada, per la flaira dolça, humida de fang i herbei, d'asfalt engrunat ja fos amb la terra. Com si l'alè de la pluja tingués regust de xiclet de meló.
Es possible el rescat d'un paraula tan erosionada com Bellesa?
L'instant de bellesa, allò que per la seva naturalesa comença a ser visible, amb ulls nous, a mesura que ja s'allunya. La mirada frontissa, el llenguatge pel sedàs, indivisible de les restes que en van quedant. Rastres. Cada època té el seu envàs, l'envàs concret que diu sobre cada època. Argila, Inox, plexiglàs, fusta, l'època és l'envàs que la sosté. Des de dins o des de fora, des de dins i des de fora. Es vegi o no. Amb el dubte de saber de quina banda queda el veure-hi, de quina el mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada