William Carlos Williams

    

Llegint uns quants poemes del Cuadros de Brueghuel de William Carlos Williams (quin nom tan bellament literari, oi?) de seguides t'adones que els travessa una mateixa visió, una mateixa diguem-ne metàfora, com si fossin un sol poema, com si el llenguatge donés forma al buit i no al pensament. No (només) un buit tràgic ni greu sinó vital, pletòric, que tendeix a pulmó. Es tracta d’un fil finíssim, el de la vida que ens passa per davant, el que aconsegueix capturar sense necessitat d’emprar grans filigranes verbals, usant, malgrat els talls/encavalcaments, un llenguatge aparentment senzill (tinc un amic que em diu sovint que massa vegades rere la compliacció només s’hi amaga un poeta no té res o poca cosa a dir. Com no pot ser d’altra manera, discutim sovint, perquè quan s’arriba a un acord en el rerefons del les coses del que es tracta sobretot és de discutir. Potser només m'ho diu perquè és el que necessito escoltar). A aquesta cosa li dic la veu. La veu no ja en ‘la manera de dir’ sinó en allò que no pot ser capturat. No pot ser capturat però pot ser dit per defecte, com la forma que adopta l’aigua dins un recipient. La veu seria l’aigua o el recipient? O seria les mans que  prenen el càntir i seria la boca que la beu? Deu ser ver que la veu és l’ànima, que l’alè...

Allò que capta el poema, el fet històric i/o circumstancial és només el punt de partida, és clar. Els grampons pel som-hi amunt. No hi ha allò de voler explicar un sentiment en especial, sinó allò altre que va més enllà, allò que tothom, versats i no, li diuen poètic, encara que no ho sàpiguen expressar. Em refereixo a allò que capta el poema, allò de sempre intraduïble i a la vegada universal. La matèria poètica de tota la vida, vaja. Torna, diguem-ho així, a un cert primitivisme que el que fa es allunyar els poemes del temps, convertir la pedra en estàtua, fer que allò duri. No demanen erudició (la qual cosa no la fa necessàriament excolent, ep) sinó intel·ligència i sensibilitat. Heus aquí una bona definició per a la poesia popular.

Convertir la mirada pròpia en llenguatge, això vindria a ser la veu. La mirada fer-la pell, la veu com un suar precís i rigorós, destaponats ja els porus de tòpics. I anar prou amarat per afilar ganivets i no a l'inrevés.

La veu, al capdavall, com més pròpia més universal.

   

***

I un dels poemes (en traducció de Juan Antonio Montiel):

EJERCICIO N.º2

La chimenea metálica

de la estufa de mi vecina

me saluda entre las hojas nuevas

en una casa pequeña

adyacente a la mía, que és más grande

en 3 años he llegado a saber

muchas coses de aquella señora

anciana como yo mismo

nos saludamos

a través de los setos

mi esposa le regala flores
nunca nos hemos visitado.