1996

     

Setze anys. El cor nu i les ganes

impossibles de tan verges.

al bar,d’aprenent de cambrer:

el pollastre amb salsa de la cambra frigorífica,

les escopinades al pa amb tomàquet cortesia de la casa,

la ratlla d’heronia abans dels Menús. Estiu.

Ei tu, un vuit, un tres amb ou ferrat,

lloms amb formatge, vinga va

sisplau ja aqui, ei, cambrer...

cafès, trifàsics, cigalons, els homes barra:

-Tu rai!

-En tu rai fa anys que és mort, noi! Jo hi vaig nan'terro!
(la millor manera d'evitar el patiment és no veure'l?

Oh l'humor!!! Algun dia...)

En cada respir l’aire greixós s’enfonsa més als pulmons.

Esnifes la pròpia infància, mentre la feina et crida

i a fora el sol i els amics que no ho són,

el seu passejar la tendra carn de canó per l’estiu

de porros, amfetes, tubarros i technokillisme provincià.

Allà on uns es fan adults en d’altres el primer calfred

de llàgrimes i suor, allò que negues, se t’emporta

per la tremor de les cames, perquè sí.

El teu pitjor malson, en exponencial, tot teu.
(On acaba la misericòrdia i comença l'autocompassió??

Els somiures t'obren en canal el ventre i a dins un roc.

Voldries estar dormint... El cap explota, cal fugir.

Perplexitat i pànic i és com si estiguessin parint 
alguna cosa monstruosa, la pròpia ànima 
i et deixés buit per dins, la seva ombra. 

Corres, camines, reses. L'eskate, res. 
Tan li fa. Tot suma. 

Axuixat i al llit comprens a la vegada la bestialitat 
i impotència de paraules com Inconsolable.
Paraules com via crucis prenen tot el seu significat.
Paraules? De tan humà no sembla humà
això, no ho saps callar i no ho saps dir. 

Només la TV com a primer indici de diazepan. 
Desaparèixer...

(El varèm d'exisitir o no existir és, aleshores, el sofriment?

Aquí l'oblit pareix més carn.)

És una natura morta de la soledat, 

tot just els ull enfangats

al camí iniciàtic

que no saps que és encara, 

de tu a tu, al mirall

dar-se a allò que heredes, la feredat.

Cal tornar a aprendre a respirar.