Brindisi, 2002
Al foc de quatre dies d’intempèrie
la gravetat finalment es feu de pedra, brasa que es quedà a parlar amb la nit. Les
paraules se les endugué el fum, el flux de les coses era l’orgia de la
necessitat. Allà, al moll apocalíptic esperant el vaixell de línia regular, la
quietud girava al ritme exacte de la roda. La fascinació d’un gra d’arena al
costat de l’altre, tan al seu lloc. El sol d’agost abraçar-me com una bon jersei
a l’hivern. I les pupil·les gustatives com regerminant amb el tall de pizza i tot que, de tan familiar, semblava sobrenatural.
No sé, la neurosi era ombra daurada i em somreia per la boca. Un plaer que
casi feia mal. Possiblement m’ho vaig inventar tot, probablement va ser cosa de l'autosuggestió. Tanmateix,
no ho he pogut oblidar.
Guardo el record al calaix del costat del de l’horror.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada