I

Si vent i fulles i llum als ulls mirant-se
i a l'arbre amarant, maragdes, diuen
el cor formiguejant del bosc
o l'enraonaria del meu cap,
a qui importa?

Com dir bellesa
sense ser còmplice d'assassinat?

O tremolen les fulles 
potser per veure
d'ocre i aire
                  vinclar-se, alat
son cor a perdre's?

Madur d'alè, d'olor, el fruit
que es cull deixant-lo caure

en ofrena, a la palpa

i sentir-se ocell, errant i lluny
pel cel d'humus que recull l'embrió.

Des de la polpa, sepultada
al pinyol, la mirada es va fent veu.