Maharshi

 

Tenia 16 anys quan vaig deixar de funcionar, i a la selva em vaig quedar quiet i hi vaig quedar plantat, i amb mi el Temps. El cos tanmateix seguí la seva condició de selva després que el Jo davant la por la fou i tota allà mudant l'assumpte i fou la pròpia pel·lícula que s’esmunyí, que alguna cosa l'apagà perquè sí, com si es gastés la pila d’una placa solar que sempre ha funcionat amb piles. No calen mestres més enllà del dolor i el dormir per dir: no cal. Ara només la calma formiguejant d'estar viu. Ara tinc 60 anys i puc dir que dir Jo és hipèrbole i figura retòrica i que més enllà del llenguatge après i retingut al disc-dur no tinc -de fet- ment ni dins ni fora sinó mirall somnàmbul fins que alguna cosa em crida. I una ànima al lloc de la consciència i em sento ancestral com un àtom. No tinc cervell sinó paisatge sedimentat, el que vol dir que mon cervell no està poblat d'idees sinó de sensualitat dialèctica (perdonin si redundo) a través dels sentits que ho fan tot desinteressadament. Entre les miques, el buit contorn que les reté. Tot el que s’estén al meu voltant és un àngel mogut per les ales frontissa del no-res. I  respiro sense més èpica que la de respirar, respiro allà on dir llum ja és dir ombra. I oro a ningú, oro per orar, oro per l’acompliment de la humanitat en mi (si sóc etern i el cos una selva, quin prec estrany morir d'inanició?). 

En el meu cas el càncer serà el testaferro natural i selvàtic per on continuarà cremant el tram de creixement que m'ha tocat, ara ja en un altre cos. Que morir no és la mort. Que els vius també estan morts i el món real és virtualment ver i únic, o alguna cosa així, i endavant.