XXXI
Tenia 16 anys quan vaig deixar de funcionar. La por reclamava l'abraçada
que li devia, i era tan forta com la mort. Al mirall tot el món als nervis i...
la cosa era seria. L’atac, de gravetat i endinsar-s’hi. I tot, que rebenta. Cap
a la selva llavors, endins, mesos, ben quiet, i ja quedar-hi plantat i amb ell
el Temps. El cos prosseguí camaleònic la seva condició de selva, i ja només la
calma formiguejant d'estar viu, i el desig pur i definitiu de la gana que
arriba amb el menjar a taula, i la ment com un tornaveu de la teva quan em
crida, com un despertador, quan em mires. I anar tan buit de tot i tot que
passa i traspassa i…
...Arribat el moment, vaig canviar l’abraçada
de la selva pel xerrac afilat de l’angoixa
que venia en forma de pregunta:
I si sóc etern i el cos una selva,
quin prec inútil llavors morir d'inanició?
Allò que sóc, ho sabré pel camí d’engrunes
desfer-se als dits
en data d’avui
del dia que sigui?
M’ensenyarà l’eternitat com viure?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada