22 de set. 2014

Autopista de la plata


Del cotxe estant, la sensació del cel apunt de caure al damunt. Llampega. Arreu la vasta planura calcinada per l’estiu i un cel emboscat de núvols  de formes i grisos impossibles. Del fons pengen vaporoses columnes de pluja i llum. Llampega i pluja fina. Passem alguns alzines gravats pel vent, les torres elèctriques en fila índia talment homenots esperant el dia del judici final, una vaca en un caminoi que sembla aliena a tot. Llampega. Llampega i és una òstia i un espetec requetepa!! tan a tocar de nosaltres que el susto és considerable i el cop de volant del conductor ens deixa a pocs pams del voral. La vaca jau morta, o malferida, no ho sé, fumeja. El llamp l’ha enganxada de ple. Anem a 120km/h i en tres segons la vaca serà un record. Em giro a la dreta, miro en Pere, la seva cara amorrada al vidre. S’aparta i em torna la mirada, perduda, els llavis parlotejant amb ell mateix, tot just un fil de veu que diu: una novel·la hauria de començar així. Comença a ploure a bots i barrals.