I la set pujà al cap i es féu consciència. Com si haguéssim après a pensar per a matar-nos millor. Entre tret i tret el silenci de la veu humana engega el seu discurs sobre el llegat. L'esperança com un vaixell embarrancat al desert -la seva micona d'ombra, com de taverna. I l'esperança encara, a les cames i estar viu, moure-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada