I
Hi ha una esperança
del viure
en el voler desaparèixer, encara,
una esperança primigènia
i última,
la del nen i el
vell
que a la platja es palpen.
Record i l'existència en un de sol.
Del núvol al riu
avall no
para l’erosió d’atorgar rostres.
El darrer, assegut
a l’estuari fet mirada
del qui no sap
quins ulls triar. Com dient:
si no hi arribo, almenys ja hi hauré anat.
El llast... qui
suporta a qui?
De la pedra a l’esquena
desemboquen
les miques com una
platja
a l'espera de la mar.
Al capdavall, què és un Home?
I la mirada ja perduda a l'oceà,
contempla la fi del món
com un desastre més.
Arreu la mort amara i acompanya
dissolta al pa de vida, i espera,
pacient, com sal la baixamar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada