7 d’oct. 2014

La fi del món com una màquina del temps

 
I

Hi ha una esperança del viure 
en el voler desaparèixer, encara,
una esperança primigènia i última,
la del nen i el vell
que a la platja es palpen.
Record i l'existència en un de sol.
  
Del núvol al riu 
avall no para l’erosió d’atorgar rostres.  
El darrer, assegut a l’estuari fet mirada
del qui no sap quins ulls triar. Com dient: 
si no hi arribo, almenys ja hi hauré anat. 
  
El llast... qui suporta a qui?

De la pedra a l’esquena desemboquen
les miques com una platja  
a l'espera de la mar.

Al capdavall, què és un Home?

I la mirada ja perduda a l'oceà,
contempla la fi del món
com un desastre més. 



II

Arreu la mort amara i acompanya
dissolta al pa de vida, i espera,
pacient, com sal la baixamar.