Excursió

  

L’ànsia, una ànima cansada

que vol sortir per poder tornar

a entrar millor,

amb tot el món incorporat.

I surt, pel fer tard que ensenya a mirar el dia,

surt, per la religió feta passeig: déu a les cames

i al cap el què li vingui en gana.

Surt, i el buit que deixa la nit l’ocupa

de restes de sol, l’encens de la nit que flaira.

Un brot hi esqueixa. Pels ulls es planta. Oh viatge!

I al cor les arrels, cavant, la seva fe en el cel

com ningú. I al cel el fruit madur, la lluna

d’albes rajant encara. Oh llinatge!

En acabat de matinada, ànima meva,

jo dormiré i tu picaràs el portell

de tornar a casa. Aniràs provant;

aviam si hi sóc, a veure si t’obro...