Passa una mosca. El seu traç. Dibuixa els plecs d'un cervell, caragoles d'aigua. L'avorriment s'hi entortolliga, coneguda és la seva vocació de mare de tots els ocis. Cal però estoicisme, la histèria del silenci com a companya amfetamínica, cloure els ulls, i, amb sigil, parar l'orella a la mosca: zum-zum. I és rompent al timpà. Zum-zum, zum-zum. I és el cervell fer-se a la mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada