20 de gen. 2015

320


[...] El qui escriu sap que no pot fer res sense la ironia, la causticitat, el suport o les objeccions de l'altre, que es manté sempre a fora. Per això hi acut sovint, ja sigui per tenir una opinió sobre allò que ha escrit o llegit, o per demanar la seva col·laboració en allò que ha d'escriure. Per la seva banda, el subjecte històric sap que el projecte líric portarà amb ell l'essència mateixa de la poesia, una llengua o unes llengües d'ebrietat i d'ambició, amb les seves sublimacions i pretensions, fetes d'arrabats i d'ofuscacions. 
  La poesia que se sol escriure habitualment -la poesia aliena- és el resultat d'una proliferació incessant. Gairebé mai s'hi inmiscueix una consciència d'exterioritat, capaç de qüestionar-ho o de discutir-ho tot. Si està situada en un punt d'albir al defora de la llengua i del seu discórrer, és perquè no té res a veure amb una autoexigència o amb una mirada crítica que incita a dir millor o més adequadament allò, sinó que és l'expressió d'una subjectivitat que actua sempre de fora estant i contra la poesia. Sense miraments. 
[...]


(ARNAU PONS, d'un fragment de Complements orgànics)