La poesia és la identitat, la boca feta cant (a la manera del silenci), pregar a l'infinit perquè no et distregui a l'hora del vermut. Ei, sé que darrere del compromís s'hi amaga una llibertat que encara no comprenc. Ho faré, però? És la llum, potser? Flairo les coses -una olor és un camí vers el record a l'inrevés. Avanço. Del caure a l'au! per l'anar refent el cau. Penso. Em cal renovar el paro. Comprendre? Europa està feta de morts i de música (en perfecte triangle equilàter). Per què? I al final és com la poesia, com la que voldria fer, palpar, i és com el teu cul a la meva cara. Per què no passa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada