(Allavòrens)

 
I allavòrens un no nòmada dat pel sac i pobre, i pouar:
poema, que la llum s'hi vela
-¿quin pou sota els ulls?-,
que,
si l'inici redunda fi, si el passat és un no
poema prenyat de futur i el tro un ja fer via cap el llamp de nou,
si l'ombra flaira a polsim d'ossos
i els ossos a terra mullada,
si allavòrens un mentrestant,
¿què fa que jo sigui jo,
poema?
             si encara i sobretot allavòrens
un no nòmada per a cada llavor a les cames,
ja el viatge com el perfecte no ser enlloc,
que és on cal arribar
-amb por i sense-
per tal de poder anar a les coses, allavòrens.