Si qui exalta el no-res amb la cosa aquella de retre
homenatge el que fa és, de fet, justificar-lo, calçar-li una camisa de força
estètica, i un rés fet de fam i set i bones intencions, institucionals.
Si el no-res cal escriure’l amb un no-ser que s’esdevé diguem per
defecte, parlant ja no dels morts que l’ocupen sinó de la relació dels vius amb
els traspassats i amb la cosa en sí. Si el no-res, més que mausoleu, tendeix a hoste com l’ombra
a
parlar del Cos –que és Època-
que rep la llum.
Si mentrestant si tu per'llà
i jo assegut al sofà
amb un 'ah!' amb un ‘oh, el món!’
amb un 'ah!' amb un ‘oh, el món!’
amb un heus
aquí l’engany que tot just
comença,
sí
(sense saber si diu veritat o diu mentida
ni si diu
tan sols
si qui, allavòrens...)
sí
(sense saber si diu veritat o diu mentida
ni si diu
tan sols
si qui, allavòrens...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada