29 de juny 2015

Eskorbrut

           
Si l’esteta* canvia d’abisme com m’abaixo jo la bragueta
un jo carregat de tu que va fent forat: de cuc 
furgant la poma. I l'ombra: el seu suc.
Si l’orbetat s’ensinistra i ve el fàstic ja fet talp, 
i ve l'alè del dia fet amb restes de la nit.
I si de tan fremida la nafra sembla que respiri,
la nafra que de tan palpitant 
deixa entreveure el cor. 
Si no s'aposta per allò que costa. I s'encrosta
la fe que amb sang no entra, sinó que fermenta
com un desgel que ve a passar o reventar
i enllà l'abismat, ferida viva, riu.
Si no es pas de dir, el poema,
i passen els somnis com un roc
per l'aigua del dormir.
Si del sí-sí-que-no del balb fet do,
quan l'enlloc com a punt de partida
i la indecisió atlètica el condueixen
a marxar de casa. Si, si tot això: Ull!   

I si
de veure-hi
tot això i més encara, que almenys 
per l’esquerda afilada del mirall** 
el lector s'hi endinsi: en dansa,
per l'esquerda, la palpa
faci d'istme. 

(Que mall en mà
per la línia de la vida hi llisca
el tall, boca,
i s'hi fa call s'hi inscriu
la veu:
que és mai.

I és set.
I beure'n.
Sí.)
     

*poeta, potser
**el mirall o l'espill quan et diu que tens un fill que és bessó teu