Hi ha en la remor de riu remor d’alè escolpit al fang

Hi ha en la remor de riu remor d’alè escolpit al fang.

I s’escolta al fons de l’aigua cavar les tombes.

A la superfície un assassí es renta les mans,

fa un ram com qui rema, 

escriu potser un poema. (La flor no en té cap culpa
però ara brilla amb llum d'home
i la flaire és portadora d'ombra.) 

Riu avall

tothom qui en beu és batejat.

(A la mar, rissada, les onades indiquen la seva fondària
als vaixells)

***

(Entre el nèctar del fruit i el gemec de la liquadora
hi planto un arbre.

Allò que brilla és l'ombra.)

***

***

Llum d'àngel, cant de mort

-si mots-
la llum de ganivet, el seu cant esmolador.  

A banda i banda, lluent la sang com seda

a desdir-se, corrobra. 

(Dir 'mai més' es estar cec al sant tornem-hi, arreu i ara mateix -de goig  que és fàstic sublimat-)

La bellesa a contradir-se a fer-se carn d'història
diu assumir la seva condició
de víctima i botxí?
(Escriure això no és impostura ja?)

(La bellesa vol ser cantada; pel poema només hi ha cant si aquest és suïcida.)
((allò que val la pena és fràgil i imperturbable en la seva tendència a desaparèixer.))

(((L'alè s'ennuega al fang)))