31 de jul. 2015

Contra tota esperança


"Després, sovint he meditat llargament si un ha d'udolar quan li peguen i el trepitgen. ¿Llavors no val més refugiar-se en un diabòlic orgull i oposar als botxins un silenci carregat de menyspreu? I m'he dit que s'ha d'udolar. En aquest planyívol udol, que de vegades penetra qui sap des d'on a través de les sordes parets, gairebé impenetrables d'una cel·la, s'hi concentren els darrers vestigis de dignitat humana i de la fe en la vida. En aquest udol l'home deixa la seva empremta a la terra i comunica als altres com ha viscut i com mor. Amb l'udol defensa el seu dret a viure, envia un missatge als que són lliures, invoca ajuda i crida a la resistència. Si no queda cap altre recurs, s'ha d'udolar. El silenci és un veritable crim contra el gènere humà."

(NADEDJA MANDELSTAM, Contra tota esperança. Memòries (pg. 80-81))